L’avi, el nét i l’ase
Heus aquí la història d’un vell que vivia en una masia. Un dia qualsevol, ni molt ennuvolat ni molt assolellat, que no feia ni fred ni calor, va anar al poble més proper amb el seu nét i un ase. L’avi va enfilar el seu nét a l’ase mentre ell el duia agafat de les regnes perquè el nen no prengués mal. Però vet aquí que els habitants d’un mas veí que quedava prop del camí que varen agafar els varen veure i l’avi va sentir comentar:
- Has vist quin nen més maleducat? Aquest pobre vell ha d’anar caminant i ell que és jove i fort va sobre l’ase!
L’avi va pensar que potser tenien raó i va fer baixar el nen de l’ase i si va enfilar ell. Però més endavant, quan passaven davant d’un altre mas, va sentir comentar:
- Has vist quin avi més abusa-nanos? Ell que ja és un home fet va sobre l’ase mentre obliga el pobre nen que encara ha de créixer a anar a peu!
Llavors, l’avi va agafar el seu nét i el va pujar a l’ase amb ell. Però quan passaren davant d’un altre mas, van dir:
- Has vist quins maltractadors d’animals? El pobre burro ha de carregar amb tots dos!
L’avi, cansat, va baixar de l’ase i va fer baixar el seu nét, de manera que els dos anaven a peu i duien l’ase amb ells. Però, al següent mas, varen dir:
- Has vist quins ximplets? Tenen un ase i van els dos a peu!
El que ve a dir aquest conte és que, facis el que facis, sempre hi haurà algú que ho trobarà malament. Per tant no et preocupis pel que puguin pensar els altres i sigues tu mateix, que la gent a qui no li agradi ja s’apartarà de tu i la gent a qui li agradis ja et vindrà a cercar.
Petites accions
Diuen que una vegada, en un poble costaner, va haver-hi un gran temporal. El mar estava molt esvalotat i les seves onades eren enormes. Un cop va haver passat el temporal, la platja va quedar plena d’estrelles de mar atrapades a la sorra. Un home que passejava per la platja en va veure un altre que estava agafant les estrelles una a una i tornant-les a l’aigua. S’hi va acostar i li va dir:
- Però, perquè us hi escarrasseu? Per molt que ho intenteu, no les podreu tornar pas totes a l’aigua. Quan es pongui el sol la major part d’aquestes estrelles ja serà morta. Només n’hi podreu tornar molt poques abans d’això, no canviareu res.
L’altre home se’l va mirar, va agafar una estrella, la va llançar al mar, el va tornar a mirar i li va dir:
- Per a aquesta, ja ha canviat tot.
Benvinguda a la universitat
Avui, al tren, m’he assegut davant d’una noia (bé, de fet, eren dues, però me n’interessa una d’elles) que acabava d’entrar a la universitat. Ella tornava de recollir la carpeta i l’agenda i totes aquestes coses tan boniques que et donen a la universitat i que et fan tanta il·lusió quan hi entres. Era una noia normal, de mitjana estatura, força guapeta, amb una mica de cara de nena encara, tres o quatre granets al front, algunes pigues, els ulls marrons i els cabells castanys. Se la veia molt il·lusionada amb el que serà el seu primer any a la universitat.
Amb el temps, aquest meravellós sistema educatiu que tenim se n’encarregarà de matar-li tota la il·lusió per la seva universitat, i esperem que no arribi també a matar-li la il·lusió pel món a què es vol dedicar. El professors incompetents contra els qui s’han fet mil processos però que, inexplicablement, continuen fent classe; les assignatures buides de contingut (assignatures que es veuran espectacularment potenciades gràcies a l’entrada en acció de l’EEES); les assignatures massa exigents i les massa poc exigents; un pla d’estudis pèssim i desordenat que, a més, no contempla, en absolut, la majoria de les possibles sortides professionals. Tot això conduirà aquesta noieta a adonar-se que el món és una merda i que el nostre estimat señor del Talante no fa res per a canviar-ho.
Quan un entra a la universitat per primera vegada, sol tenir molta il·lusió amb el que es trobarà. Un cop a dins, hi ha dos tipus d’alumnes: els qui es pensen que segueixen a l’institut i perden el temps i els qui s’esperaven aprendre alguna cosa útil a la universitat o que els prepararia per a un gran futur professional i que han vist com s’esvaïa aquest somni a causa de la incompetència del sistema i aquests plans d’estudis tan ben parits que tenim i que tindrem. És cert, també hi ha professors bons i assignatures interessants. Però això no nega que la universitat de l’estat del señor del Talante sigui pèssima.
Sincerament, espero i desitjo que l’experiència que tingui aquesta noia de la universitat sigui ben diferent a tot això i que s’ho passi molt bé, aprengui molt i surti d’allà amb la sensació d’haver aprofitat el temps.
Sobre l’art d’escriure bé
Per a una persona que hagi viatjat per comunitats online, és molt comú trobar-se les velles discussions de “escriu bé, collons!”, “si la gent m’entén igual, per què he d’escriure bé?”. Doncs bé, jo avui voldria aportar el meu granet de sorra a aquesta discussió.
Voldria començar deixant ben clara la meva postura. Jo sóc partidari d’escriure bé sempre. Entenc que no tothom comparteix l’amor a l’art de l’escriptura i que hi ha contextos en què és més tolerable escriure “malament” que escriure “bé”. Però, en general, jo aposto per la correcció gramàtica i ortogràfica. Per a defensar aquest postulat, he desenvolupat tres arguments, que anomeno (de forma absolutament arbitrària) de confiança, de respecte o cortesia i d’utilitat.
L’argument de confiança és molt senzill d’explicar. Un text escrit correctament inspira més confiança que un que no ho estigui. Si un científic fa un gran descobriment i l’explica en un text amb faltes (d’ortografia o de gramàtica, és indistint), hom tendirà a pensar “si aquest home no sap ni escriure, com pot haver fet cap descobriment?”. I això es pot traslladar a fòrums d’Internet, blogs i, en general, a gairebé qualsevol text.
L’argument de cortesia és molt simple també, però té un parell de passos més. En la nostra societat occidental, es considera un senyal de respecte envers el lector escriure correctament, ja que hem de suposar que li poden molestar les faltes. A més, hi ha una altra qüestió per la qual és més respectuós escriure sense faltes: un text mal escrit fa malbé la vista.
Això pot semblar una fotesa o un sentit figurat, però no, és completament cert. Els humans no llegim un text lletra per lletra, el llegim a salts. Identifiquem les paraules gràcies als seus trets distintius (accents, traços ascendents o descendents de les lletres, llargada, etcètera). Però si no reconeixem aquests trets distintius, és a dir, si les paraules estan escrites de forma diferent a com estem acostumats a trobar-les, hem de fer salts molt més curts que cansen més la vista i, a la llarga, resulta perjudicial. Per això, com que no tothom està acostumat a llegir “malament” (permeteu-me aquest ús arbitrari d’aquestes dues paraules), però sí que està acostumat a llegir “bé”, és una mostra de cortesia mantenir una escriptura correcta.
Per últim, l’argument que deu tenir més força en la nostra societat basada en els postulats de Bentham i Mill, el d’utilitat. És tan senzill com que un text escrit correctament porta a menys equívocs que un d’escrit incorrectament. Tots sabem que són molt diferents les frases saps que menjarem avui? i saps què menjarem avui?, tot i només tenir un accent de diferència. O hi ha casos en què no se sap si el mot algu fa referència a algú o a algo (que és un barbarisme que s’empra en lloc d’alguna cosa o quelcom). O fins i tot podem trobar-nos construccions gramaticals de l’estil de els ho demano que m’hi portin sempre i, si no passa res, m’hi porten.
En definitiva, que els motius per a escriure correctament que a mi se m’acudeixen és que hom inspira més confiança, el lector no se sent ofès i és més fàcil comprendre el text.
Els dos camins
Avui us vull parlar de la divisió entre lletres i ciències. Aquesta divisió tan maca plena de tants tòpics com que les ciències són més difícils, que els de lletres són uns mandrosos i, de fet, que existeix aquesta divisió. Com en el cas anterior, el tema me l’ha inspirat un text que he llegit que explicava, precisament, que les ciències són més difícils i que, de la mateixa manera que els qui estudien números estan obligats a estudiar lletres, els qui estudien lletres haurien d’estar obligats a estudiar números. Aquest cop, però, és un article més recent, del mes passat, del blog s e g a d o r s.
En realitat, seguint la mateixa regla de tres, un filòleg també es podria queixar que li facin estudiar història, ja que sembla ser que no l’ha de menester en la seva carrera. També és cert que aquesta afirmació és una fal·làcia, de la categoria de les non sequitur, per a ser exactes. Del fet que tots els qui fan ciències hagin d’estudiar lletres, no se’n deriva directament que tots els qui estudien lletres hagin d’estudiar ciències. I, sincerament, estudiar català i castellà a batxillerat no té res a veure amb estudiar lletres, és com la física d’ESO, no té res a veure amb la filologia, només s’hi ensenyen una sèrie de directrius per a comunicar-te més o menys bé. I això és imprescindible per a tothom, un científic que descobreixi un giny revolucionari i no el sàpiga explicar no pot esperar tenir èxit, però un filòleg no necessita de la física per a explicar els seus descobriments. Fins i tot els científics necessiten el pensament crític que s’ensenya a filosofia. Considerar la filosofia només necessària per a les lletres és bastant trist, sobretot tenint en compte que Descartes és el pare de la ciència moderna. La història ja és més una qüestió de cultura general, de la mateixa manera que a l’ESO s’ensenyen nocions bàsiques de genètica, també deu ser necessari que en algun moment s’ensenyin nocions bàsiques de la història d’Espanya.
Ara passem al punt que les ciències són més dures. De fet no, les ciències simplement requereixen un treball constant. Hom pot estudiar pels exàmens d’història només tres setmanes abans i aprovar, hom pot estudiar una llengua i només necessita entendre-la i interioritzar-la. En canvi, en la física hom necessita treballar constantment les fórmules i els conceptes, car cada tema és un pas necessari per al següent i per a interioritzar les fórmules de física fa falta un treball més constant. Però també és cert que hom pot estudiar qualsevol carrera de números i no estudiar per als exàmens, o estudiar un parell d’horetes i aprovar els exàmens. De ben segur, en deveu conèixer un munt de casos, com és el de David Jou. Per cert, economia se sol situar dins el camp de les lletres i també semblen ser uns estudis molt durs.
Però deixant de banda tots aquests tòpics, el problema és que s’ha perdut l’origen de les lletres. Antigament, es considerava un lletrat aquell qui en sabia de llatí, filosofia i matemàtiques. Totes aquestes disciplines formaven part de les lletres, no existia aquesta distinció absurda entre lletres i números. Si bé és cert que no és el mateix estudiar llatí que estudiar física, tampoc és el mateix estudiar física que estudiar sistemes de transmissió audiovisuals i tampoc és el mateix estudiar llatí que estudiar història.
No es tracta que uns coneixements siguin més importants, més difícils o més necessaris que uns altres, tot coneixement és útil, com a mínim –i com a màxim, car aquesta és la màxima aspiració que hauria de tenir tot coneixement– per al desenvolupament personal. En realitat, existeixen moltes personalitats el camí de les quals vaga entre les lletres i les ciències. Això hauria de demostrar que no són disciplines tan allunyades. De fet, Descartes es comprèn molt millor quan s’entenen les matemàtiques, i tota la ciència moderna s’entén millor quan es comprèn Descartes.
–
La crisi xinesa en japonès
Navegant per un blog que acostumo a llegir des de no fa gaire, he trobat un article de fa dos anys que parlava sobre el tòpic que crisi en xinès s’escriu amb les idees perill i oportunitat. El blog es diu Per a lectura i decoració, us el recomano. L’autora de l’article desmentia això i ho catalogava com una llegenda urbana.
Jo no en sé de xinès, però he cercat el caràcter que teòricament vol dir oportunitat al meu índex d’ideogrames japonesos i he descobert que el que en xinès vol dir, suposadament, oportunitat, en japonès vol dir escriptori. Curiós, oi?
He seguit indagant una miqueta més i he descobert que aquest ideograma es fa servir en xinès simplificat en comptes del que s’emprava en xinès tradicional. L’ideograma antic, té els mateixos significats que el nou en xinès: màquina, avió, oportunitat, pivot. En japonés, aquest ideograma comparteix els mateixos significats. Però el diccionari de japonès m’ha matisat que, més que oportunitat (que també), l’ideograma vol dir ocasió, una paraula amb un significat ben diferent.
Resulta curiós com el que en una llengua és una ocasió de perill, en l’altra és un escriptori de perill.
De SGAE chronicis
Voldria començar aquesta aventura que és tenir un blog a Internet parlant dels nostres amics de la SGAE, la Sociedad General de Autores y Editores. Aquesta meravellosa associació que es dedica a robar recaptar diners dels llibres, els àlbums de música, el CDs Verges, els reproductors d’àudio i vídeo, les pel·lícules, els locals públics on s’hi pot escoltar música, els mitjans audiovisuals, els… bé, què us n’he de dir jo? Podríem començar la història explicant el gloriós naixement del seu estimadíssim cànon, i què millor per a explicar-lo que un vídeo dels fets?
Sí, sí, és completament cert, això és una fal·làcia ad hominem, ja ho sé, però no per això és menys divertida. De totes maneres, la idea que s’amaga darrere el cànon de la SGAE no deu ser tan lluny d’aquest vídeo quan el 75% dels seus beneficis se l’emporta l’1,24% dels seus autors.
En fi, ometent això, no cal oblidar que la SGAE vetlla pel reconeixement del dret a retribució dels autors. Permeteu-me que em centri especialment en el camp de la música, ja que és on els nostres amics han fet més rebombori i, també, el tema que jo domino més i millor. Gràcies a aquests amics nostres, cada vegada que tu et compris un àlbum de música, se suposa que es per copiar-lo i passar-lo “il·legalment” als teus col·legues; cada vegada que compris un CD verge, és per a gravar-hi material protegit per drets d’autor i, és clar, això representa la pèrdua d’una venta, digui el que digui un estudi a nivell global d’una universitat de poca monta que es diu alguna cosa així com Harvard; cada vegada que compris un reproductor audiovisual, és per a reproduir-hi música o vídeos davant de gent que no els té a casa seva i, per tant, representa la pèrdua de tantes ventes com gent el veu.
Tots sabem que els músics viuen de 0,5% dels beneficis dels àlbums que venen, que és el que els acostumen a donar les discogràfiques, perquè, evidentment, tots els diners que guanyen amb els directes, les gires i les entrevistes només són quincalla. De debò volen protegir els drets dels músics, que tenen un clar benefici de la distribució lliure per Internet, o són les discogràfiques qui volen protegir?
Sempre que ha aparegut un nou mitjà, el món s’ha hagut d’adaptar, hi ha hagut competències, lluites entre mitjans i, finalment, els sectors afectats per l’aparició del nou mitjà han hagut de retrobar el seu lloc o desaparèixer. Internet no és pas diferent. Intentar cobrar el cànon és com cobrar un cànon per l’ús de l’electricitat per pagar-li al venedor de gel els diners que deixa d’ingressar a causa de l’aparició de les neveres elèctriques. Les discogràfiques i els músics (sí, hi ha músics prou imbècils com per a defensar el cànon) han d’aprofitar l’oportunitat que els dóna Internet. Un gran exemple és la Nuclear Blast, una dicogràfica alemanya que penja els vídeoclips dels seus grups al YouTube, i no està perdent pas diners ni res per culpa de la monstruosa Internet.
No, amics, no, la SGAE no té raó de ser, ni lògica (quina mena de sentit té un organisme l’objectiu del qual és privar el progrés en un entorn positivista i addicte al progrés tecnològic), ni legal (és que se suposa que qualsevol CD verge que jo compri serà per a gravar-hi material protegit pels drets d’autor? i què se n’ha fet de la presumpció d’innocència?).
Per cert, aquí us deixo un dels millors vídeos que he trobat sobre la SGAE, em va ajudar molt en una anàlisi que vaig haver de fer sobre ells.
Nota: Tot allò que pugui ser ofensiu o motiu de denúncia és fictici i qualsevol similitud que pugui tenir amb la realitat és mera coincidència.
